ERA principis del segle XVI, i els habitants de Meaux, un petit poble a prop de París, no se’n sabien avenir del que escoltaven aquell diumenge a l’església. S’estaven llegint els Evangelis, però no en llatí... Era francès, la seva llengua materna!

Qui estava al darrere d’aquella traducció? Era Jacques Lefèvre d’Étaples (en llatí Jacobus Faber Stapulensis), qui més tard va escriure a un amic: «No et pots ni imaginar amb quina força està arribant Déu a la ment de molta gent senzilla perquè conegui la seva Paraula».

Per aquella època, l’Església catòlica i els teòlegs de París estaven en contra de les traduccions bíbliques en les llengües comunes. Així doncs, per què va decidir Lefèvre traduir la Bíblia al francès? I com s’ho va fer per ajudar la gent del poble a entendre la Paraula de Déu?

Abans de traduir la Bíblia, Lefèvre s’havia dedicat a restablir el significat original de moltes obres clàssiques de filosofia i teologia. Arran d’això, es va adonar que al llarg dels segles molts manuscrits antics s’havien anat distorsionant per culpa d’errors i males traduccions. Els seus esforços per entendre el significat exacte d’aquelles obres el van portar a estudiar més detingudament la Bíblia que utilitzava l’Església catòlica, la Vulgata.

La seva recerca tan exhaustiva el va portar a la conclusió que «l’estudi de la veritat bíblica per si sol promet [...] la major felicitat». Per aquesta raó, Lefèvre va deixar el camp de la filosofia i va dedicar totes les seves energies a traduir la Bíblia.

L’any 1509, Lefèvre va publicar un estudi comparatiu que constava de cinc versions dels Salms en llatí, * entre elles les seves pròpies correccions de la Vulgata. A diferència dels teòlegs del seu temps, es va esforçar per trobar una manera natural i senzilla de traduir els passatges de la Bíblia. El seu mètode per interpretar les Escriptures va tenir una gran influència en altres erudits bíblics i reformadors. (Consulta el requadre « Com va influir Lefèvre en Martí Luter».)

Lefèvre s’havia criat com a catòlic, i estava convençut que es podria fer una reforma de l’Església si s’ensenyava degudament a la gent el que deien les Escriptures. Però, com podrien entendre la Bíblia si bàsicament estava en llatí?

Lefèvre estimava tant la Paraula de Déu que volia posar-la a l’abast de tothom. Com ho aconseguiria? Bé, el juny de 1523 va publicar una traducció dels Evangelis al francès en dos volums de butxaca. Al ser petits, costaven la meitat que l’edició normal, i gràcies a això, les persones amb pocs recursos també se’ls podien permetre.

 La resposta de la gent va ser increïble. Tothom estava desitjant llegir les ensenyances de Jesús en la seva llengua materna. De fet, en pocs mesos es van exhaurir els primers mil dos-cents exemplars que se’n van imprimir.

En els seus comentaris d’introducció als Evangelis, Lefèvre va explicar que els havia traduït al francès perquè «els membres més senzills» de l’Església poguessin «estar tan segurs de les veritats evangèliques com aquells que la tenen en llatí». Però, com és que tenia tant d’interès perquè la gent del poble aprengués el que diu la Bíblia?

Ell sabia que l’Església catòlica s’havia deixat contaminar per filosofies i ensenyances falses (Marc 7:7; Colossencs 2:8). Pensava que era el moment de proclamar els Evangelis, com ell deia, «sense distorsió per tot el món, de manera que la gent ja no es deixi extraviar per les doctrines d’homes».

Per això, Lefèvre va assenyalar que els arguments dels qui s’oposaven a la traducció de la Bíblia al francès eren erronis. Va denunciar la seva hipocresia al dir: «¿Com ensenyaran [a la gent] a obeir els manaments de Jesús, si ni tan sols volen que les persones senzilles llegeixin l’Evangeli de Déu en la seva pròpia llengua?» (Romans 10:14).

 Com era d’esperar, els teòlegs de la Universitat de París, la Sorbona, van intentar fer callar Lefèvre. L’agost de 1523 es van pronunciar en contra de les traduccions vernacles i dels comentaris sobre les Escriptures, dient que «atemptaven contra l’Església». Si no hagués estat per la intervenció del rei de França Francesc I, Lefèvre hagués estat condemnat per heretgia.

Aquella hostilitat no va aturar Lefèvre; va seguir traduint la Bíblia. El 1524, després de completar la seva traducció de les Escriptures Gregues (també conegudes com el Nou Testament), va publicar una versió en francès dels Salms perquè els creients poguessin orar «amb més devoció i amb més afecte per Déu».

Als teòlegs de la Sorbona els hi va faltar temps per llançar-se al coll de Lefèvre. Van analitzar minuciosament la seva obra i immediatament van ordenar que es cremés en públic la seva traducció de les Escriptures Gregues. A més, van denunciar altres escrits seus per «afavorir l’heretgia de Luter». Quan el van fer cridar perquè es justifiqués, Lefèvre va decidir quedar-se «en silenci» i fugir a Estrasburg, on va continuar traduint la Bíblia sense cridar l’atenció. Encara que alguns van considerar que era una decisió covarda, ell creia que era la millor manera de respondre als qui no valoraven les «perles» de la veritat bíblica (Mateu 7:6).

Gairebé un any després de fugir, el rei Francesc I el va nomenar tutor del seu fill de quatre anys, Carles. Gràcies a això, va tenir temps per acabar la seva traducció. L’any 1530, es va imprimir la seva versió de la Bíblia completa fora de França, a Anvers, amb el suport de l’emperador Carles V. *

Durant tota la seva vida, Lefèvre mai va perdre l’esperança que l’Església deixés de banda les tradicions dels homes i acceptés el coneixement pur de les Escriptures. Confiava en «el dret, o encara més, el deure que tenia cada cristià de llegir i aprendre la Bíblia». És per aquest motiu que es va esforçar tant perquè la Bíblia es posés a l’abast de tothom. I encara que el seu somni de veure com l’Església canviava no es va fer realitat, ens va deixar una herència molt valuosa: va ajudar la gent senzilla a conèixer la Paraula de Déu.